Dirigeixo L’autèntica, una sala a Barcelona dedicada exclusivament a les infàncies, productora i escola de teatre i cinema per a infants, joves i adults.

Els caps de setmana rebem nadons, nenes i nens amb les seves famílies, i tenim el privilegi d’acompanyar-los mentre descobreixen el teatre. No hi ha butaques rígides ni un escenari frontal. Només un espai diàfan habitat per llums que apareixen i desapareixen, sons que es desplacen d’un costat a l’altre, i molts universos per descobrir... Els petits observen atentament, alguns gategen, d’altres ja caminen. Ningú els diu com s’han de comportar: simplement viuen el teatre amb el seu propi cos i imaginari.

Aquesta escena quotidiana del nostre teatre a Gràcia em recorda per què insisteixo que el teatre és vital des de la primera infància. Com a antropòloga, directora, docent i investigadora, ho he vist una vegada i una altra: els nadons passen gran part del dia normativitzats —entre rutines, horaris i consignes adultes—, però al teatre troben un lloc on la norma se suspèn i emergeix la seva capacitat d’imaginar, de sentir, d’inventar mons propis.

El dret d’imaginar des del principi

Les investigacions en pedagogia teatral i neurociència confirmen el que la pràctica ens mostra: els estímuls artístics primerencs amplien el desenvolupament cognitiu, l’atenció i la memòria. I el més rellevant és que obren la mirada simbòlica: des de nadons, els infants tenen dret a imaginar, a crear, a ser reconeguts com a subjectes de cultura.

Encara persisteix el prejudici que “els nadons no entenen” o que “el teatre no és per a ells”. Tanmateix, l’experiència a la nostra sala i en altres iniciatives similars a Europa i Amèrica Llatina demostra el contrari: quan se’ls ofereix un entorn sensible i cuidat, els nadons responen amb concentració, sorpresa, alegria i una gran expressivitat. El que reben no és només un estímul: és una nova manera de concebre, crear i estar al món.

El poder de la pràctica teatral en la infància

A partir dels sis anys, l’escena adquireix una altra dimensió: la pràctica teatral. Quan nenes i nens comencen a actuar, improvisar, representar situacions, descobreixen no només nous registres expressius, sinó també una manera d’entendre com funciona la societat. Fer teatre els convida a escoltar, dialogar, crear en equip. I, sobretot, els dona seguretat interna: la certesa que la seva veu, el seu cos i la seva imaginació tenen un lloc.

Aquest estiu vam fer un casal de teatre i cinema per a nenes i nens, que també va incorporar experiències inclusives. Entre els participants, hi havia una nena amb trastorn de l’espectre autista, la mare de la qual estava emocionada: mai es quedava en altres casals, però aquí va tornar diverses setmanes seguides perquè deia que la seva filla se sentia feliç. Veure aquella transformació em va fer reflexionar sobre el que el teatre realment possibilita: oferir un espai on cada infant pot ser vist, escoltat i reconegut, i on s’obren noves formes de relacionar-se amb si mateix i amb els altres.

He vist com una nena tímida troba confiança en dir la seva primera frase en escena, o com un grup divers aconsegueix construir junts una obra a partir de l’escolta i la cooperació. Aquests processos són tan valuosos com el resultat final, perquè ensenyen que el teatre no és només art, és també amor i comunitat.

Com dic als pares a les reunions: una nena o un nen que fa teatre no és igual a un que no en fa, perquè se’ls obre el món i accedeixen a una altra experiència creativa i sensible.

Més que un luxe, un dret cultural

En temps travessats per pantalles, consums ràpids i exigències externes, el teatre apareix com un espai de pausa i trobada. Allà, els infants no són mers receptors de continguts: són protagonistes d’experiències sensibles que els enforteixen com a individus i com a grup. Per això defenso que el teatre en la infància no pot considerar-se un luxe ni una activitat secundària. És un dret cultural i educatiu que cal garantir des dels primers mesos de vida, amb qualitat estètica i pedagògica. Perquè el teatre, en definitiva, ens recorda una cosa fonamental: que la vida —com l’escena— sempre es pot recrear.

Per Verónica Pallini